L’evolució natural, sincera, d’un artista, permet una sèrie de variacions, que troben una plena justificació en la seva concatenació, encara que de vegades suposin, en certs nivells, un gran salt, amb variacions formals i conceptuals que arribin a ser importants.
Les escultures que presenta ja sigui en forma de peix o de cos de dona, tenen més encant i més alè poètic, crec, que les formes minimalistes d’abans, més espectaculars i potents.
Dones i peixos semblen simbolitzar el seu univers actual, més espontani i proper, fet de sensibilitat i d’allò que un pintor genial que s’estimava la vida va nomenar “la joie de vivre”. El fet és que les escultures d’Emili Armengol, a més de deixar testimoni del seu talent d’escultor i del seu domini de l’ofici, respiren per tots costats, plenament, aquella mateixa alegria de viure.
Mª Lluïsa Borràs, Critica de Arte (Cadaqués 2006)